Va establir que les malalties es poden tractar per mitjà de remeis que, experimentats en una persona sana, donen símptomes similars als del malalt que volem curar. Va comprovar, igualment, que era més efectiu i menys perillós que aquests remeis —pertanyents als regnes mineral, vegetal, animal i humà— fossin administrats a dosis molt petites, fins i tot infinitessimals.
La nanofarmacologia actual pot explicar en part l’acció d’un medicament en quantitats molt reduïdes, i la física més avançada l’existència d’informacions energètiques que el remei homeopàtic aporta a l’organisme malalt. Però en l’època de Hahnemann, inici de la química moderna, aquestes innovacions era normal que fossin incompreses i fins i tot combatudes per determinats sectors del cos mèdic.
Aquesta relativa incomprensió sobre els mecanismes íntims del guariment homeopàtic no ha impedit,
tanmateix, que aquesta medicina hagi continuat avançant, a través de períodes de més o menys popularitat, i que sigui cada vegada més practicada per metges desitjosos d’oferir als seus pacients una terapèutica exempta d’efectes secundaris nocius i altament efectiva davant dels mals, físics i mentals, del nostre temps.
Això no obstant, la creixent popularització de l’homeopatia no sempre és sinònim d’adequada comprensió de les seves subtileses. No solament el públic, els pacients, té sovint una imatge una mica nebulosa dels principis homeopàtics (per exemple, per què tant d’interès per la vida emocional si el problema és dermatològic), sinó que també entre la classe mèdica hi ha sovint incomprensió. La medicina anomenada oficial sol tenir una idea desfasada de l’homeopatia, la idea que solia comentar-se a les classes d’història de la medicina, com d’una cosa superada amb l’adveniment dels antibiòtics. O se la inclou en l’apartat de les teràpies naturistes, a les quals es mira amb desconfiança.
Però fins i tot entre els metges que es dediquen a l’homeopatia, els conceptes no sempre són del tot clars. Ja d’entrada, es consideren tendències diverses en la medicina homeopàtica: unicistes, pluralistes i complexistes. I entre els primers, que segueixen més de prop els principis hahnemannians, han anat sorgint diversos corrents i aportacions. De manera que el panorama és molt complex, i no sempre les referències són les mateixes i les paraules són ben enteses per tothom.
Aquest és el motiu pel qual el Diccionari d’homeopatia elaborat pel Dr. Xavier Cabré sigui tan oportú. Aquest metge homeòpata, amb secreta vocació de filòleg, ens presenta una eina de gran utilitat per definir termes, enquadrar moments clau en el desenvolupament de l’homeopatia i fins i tot recordar-nos, en sintètiques biografies, els personatges gràcies als quals aquesta medicina és el que és.
El llibre representa una petita enciclopèdia dels principis i procediments en què es basa l’homeopatia. Sense necessitat de ser un voluminós tractat, hi trobem tot el que és necessari per tenir idees clares sobre l’especial terminologia homeopàtica. Fullejant-ne les pàgines a l’atzar, hi trobem les entrades més variades convenientment ordenades alfabèticament: acció primària, complexisme, diàtesi, escala de dinamització, flor de Bach, glòbul, homeoprofilaxi, impregnació, jerarquització de símptomes, kentisme, lateralitat, miasma, nosode, Òrganon, patogènesi, remei, sucussió, tintura mare, unicisme, vaccinosi, etc. També inclou índexs en castellà, francès i anglès, amb les equivalències dels termes catalans.
En resum, una obra de necessària referència que serà d’interès per a tots aquells, professionals o pacients, que vulguin conèixer millor els detalls de la medicina homeopàtica. La nostra felicitació, doncs, al Dr. Xavier Cabré, pel seu minuciós i pràctic diccionari, i a l’entitat (TERMCAT) que ha sabut donar-li acollida.
Autor: Dr. Daniel Bonet Julve, metge homeòpata, dbj@wanadoo.es
No hay comentarios:
Publicar un comentario