L’Homeopatia: el seu lloc dins la Medicina

Històricament l’Homeopatia apareix en una època –finals del segle XVIII- en que la Medicina estava poc desenvolupada a nivell terapèutic, oferint molt pocs tractaments d’una mínima eficàcia. Precisament un d’aquests pocs era l’ús de la quina en el paludisme (que encara s’utilitza actualment en forma de derivats sintètics de la quinina). En aquest sentit, l’Homeopatia sorgeix com una alternativa global a la medicina de la època, amb una terapèutica medicamentosa no química original, i, per tant, sense els efectes secundaris propis de la toxicitat de les substàncies químiques. Al principi, s’extengué ràpidament per l’èxit evident aconseguit en el tractament agut d’epidèmies (còlera asiàtica, paludisme, grip, …) que assolaven Europa i per les quals la medicina al.lopàtica no tenia cap alternativa eficàç. Samuel Hahnemann –el fundador de l’Homeopatia- va tenir la genial idea d’experimentar l’escorça de la quina en ell mateix per obtenir informació dels seus efectes, i quina va ser la seva sorpresa quan comprovà la presentació d’un quadre clínic similar al paludisme, que cedia espontàniament en suspendre la presa de la quina. Aquesta és la base experimental per l’aplicació del ‘principi de similitud’ (“els semblants són curats pels semblants”) –aspecte particular de la llei d’analogia-, considerat com la relació terapèutica curativa per les malalties naturals (relació terapèutica que ja havia estat esmentada per Hipócrates), que junt amb la recerca de la dosi mínima eficàç i sense efectes indesitjables, conformen els tres principis fonamentals de l’Homeopatia (similitud, experimentació pura, dosi mínima), als quals s’els hi afegeixen altres cinc principis (individualitat, totalitat simptomàtica, energia vital, sentit de la curació i miasmes crònics) per completar el corpus teòric de la ciència mèdica homeopàtica, sobre tot tocant a l’etiologia, el diagnòstic i el tractament, assumint els coneixements mèdics bàsics d’Anatomia, Fisiologia i Patologia, comuns a tota medicina. La medicina occidental moderna, des de mitjans del segle XIX, a partir de la teoria microbiana de Lluís Pasteur, però, sobre tot, arrel del descobriment dels efectes antimicrobians de la penicil.lina per l’Alexandre Fleming, ben entrat el segle XX, ha insistit en aplicar de forma universal el mètode científic reduccionista clàssic (de Francis Bacon, segle XVII) per comprendre qualsevol manifestació del sofriment humà. L’evolució de la ciència teòrica durant la segona meitat del segle XX, amb disciplines com ara la Física quàntica, la Termodinàmica del no equilibri, la teoria general de sistemes, la Morfogènesi, la teoria dels fractals, la teoria del caos, la holografía, etc., no ha tingut una repercusió i una aplicació corresponents en el camp de la medicina pràctica. L’Homeopatia se situa, en aquest sentit, al costat de les últimes descobertes de les ciències frontereres, que superen el punt de vista reduccionista de la ciència racionalista, col.laborant en plantejar un nou paradigma científic (anomenat holístic, hologràfic, trascendent, vitalista, etc., segons l’autor o la disciplina de referència) que integra les dicotomies i les fa complementàries. Des d’aquesta perspectiva tant l’Homeopatia com la medicina convencional es poden complementar en el context del tractament global d’un malalt, perquè encara que partint d’enfocs diferents, l’objectiu comú és la curació, sense oblidar emperò que aquest concepte varia també segons la perspectiva més o menys reduccionista, essent diferents la concepció antropològica i els conceptes bàsics de salut i malaltia d’ambdues medicines.